(Lectura de 4 min)
En un rusc d’abelles de la mel pots convertir-te en 1 de 3 coses: en Reina (només n’hi pot haver una), en Obrera (som la majoria, milers) o en Abellot (uns pocs centenars per rusc). Anem per parts:
Obreres
Les abelles obreres, després d’eclosionar del seu ou d’abella, naixen com a larves cegues condemnades a arrossegar-se, menjar i excretar…
Amb el pas dels dies, les larves creixen (gràcies a tota la alimentació que reben de les abelles obreres infermeres) de vegades fins a 1500 vegades la seva mida original com a ou. Aquestes larves, mudaran fins a 5 vegades durant el seu període de larva a nimfa. Aleshores, es transformaran en pupes o capolls on la digievolució transformació en abelles adultes es durà a terme.
Durant la seva vida aproximada d’entre un i quatre mesos, les abelles obreres hauran de desenvolupar diverses tasques depenent de la seva edat i del que requereixi el moment, però sempre prioritzant el benestar de la colònia i especialment el de les noves generacions, al propi. Si cal sacrificar-se protegint el rusc o anant a buscar menjar en situacions d’urgència, ho faran.
(Figura 1 – Dies i estadis del creixement de les abelles de la mel)
Reialesa
Podries pensar que la reialesa ho té millor que una abella obrera… i bé, és cert que les abelles destinades a ser reines gaudeixen d’una dieta diferent d’aquelles que seran obreres, una molt rica en gelea reial. També és un fet que maduren a un ritme més ràpid que la resta, i que viuen unes 40 vegades més que les obreres (entre 3 i 5 anys).
Tanmateix, si s’han proveït diverses cel·les reials, la primera reina que naixi instintivament buscarà, apunyalarà i matarà les seves germanes reina abans que les altres puguin fer el mateix. A vegades, es dona la situació que dues reines naixen al mateix temps, convertint el rusc en una arena on les reines combaten a mort doncs només en pot quedar una.
Després d’això, la seva tasca serà sortir en vols nupcials i aparellar-se amb diferents abellots (aquells que li puguin seguir el ritme). Finalment tornarà al rusc per pondre ous sense parar fins que mori, fins a 3000 diaris (com a màxim).
Abellots
La vida dels abellots és com una tragèdia romàntica, comença a la primavera, quan el rusc desperta de la hivernació. Els abellots, són els únics que provenen d’ous sense fertilitzar. Això passa perquè la feina dels abellots és la d’aparellar-se amb una reina d’una altra colònia i per tant, només interessa que transmeti el codi genètic del seu rusc. Com he comentat abans, les reines s’aparellen amb múltiples abellots i així aconsegueixen diferents codis genètics. Al no fertilitzar l’ou, la reina aconsegueix que només el seu codi genètic sigui transmès i no pas el de la resta d’abellots que conté a la seva espermoteca.
Els abellots triguen força a desenvolupar-se. Al principi no poden menjar pel seu compte, així que necessiten ser alimentats per les infermeres. Un cop s’han desenvolupat i poden volar, sortiran del rusc en busca d’una reina amb la que aparellar-se. Si no ho aconsegueixen, tornaran per recuperar energia i ho tornaran a intentar. Tanmateix, si un abellot aconsegueix aparellar-se, mor ràpidament doncs els seus genitals i els teixits associats de l’abdomen són esquinçats del seu cos durant l’acte sexual.
A la tardor, si els abellots no aconsegueixen aparellar-se amb una reina abans que arribi l’hivern, seran expulsats del rusc (el que també equival a una mort segura) doncs d’altra banda consumirien massa menjar posant en risc la colònia.
Ahh… ser o no ser abella, aquesta és la qüestió!

(Imatge original d’Aggie Marder / Unsplash)
Fonts:
- The Bee Book – Discover the Wonder of Bees and How to Protect Them for Generations to Come https://www.indiebound.org/book/9781465443830 by Dk and Contributions from Emma Tennant & Fergus Chadwick
- Bee Larvae – https://beehivehero.com/bee-larvae/ by Dan Greenwood
- An Introduction to Queen Honey Bee Development – https://extension.psu.edu/an-introduction-to-queen-honey-bee-development by Kate Anton & Christina Grozinger
- Figura 1 – EL MÓN FASCINANT DE LES ABELLES – M.A. Julivert, Ed. Parramón. 1991. Fig. 9 (pag 17);