Em pregunto quants de nosaltres ho fem, parlar-nos amb una veu més dura a nosaltres mateixes del que mai ens atreviríem a fer amb altres en les mateixes circumstàncies.
Jo en soc culpable, especialment quan es tracta de les meves activitats relacionades amb l’art. Sembla com si tota la meva compassió se’n vagi per la finestra quan parlo “mentalment” amb mi.
Que aquesta entrada al blog sigui un recordatori què hauríem de ser més amables amb nosaltres mateixes. Fracassar, tenir dies no productius (o amb dibuixos no tan magnífics) també està bé. Ser amable amb tu mateix/a permet mantenir ment i cos forts i sans. Des d’aquest equilibri, aquesta plenitud, podem donar més i treballar millor.
Pren-te un moment i pensa en com et “parles” a tu mateix/a dins el teu cap. Sigues-ne conscient i mantén aquesta maleïda veu a ratlla. Al capdavall, som el/la millor aliat/da de la nostra vida. I jo diria que mantenir-nos motivats/des i recolzats/des és millor que no pas martiritzar-nos amb paraules dures. Ens mereixem la mateixa compassió que oferim als que estimem.
Sempre intento recordar que soc una abella meravellosa vivint dins un cos de bresca. Soc l’abella treballadora a primera línia cosint i recolzant aquest cos de bresca carnosa anomenat Jo. Jo és fort i dolç i es podria argumentar, que també fet de força vòmit d’abella màgica.
Hi ha dies en què ho faig millor, d’altres pitjo. Però ho intento.
Intenta-ho amb mi.
Bzzzzzz 🐝
