Ara us comentaré quelcom que m’agradaria poder-li dir a la meva jo més jove: “Sense importar com d’adorables i velluts es vegin, NO acariciïs els borinots”. Però per desgracia, Amazon encara es troba sense existències de màquines del temps.

De petita tenia pànic a les abelles, principalment perquè la meva família me n’havia estat incessantment d’allunyar-me’n i TAMBÉ perquè m’havien dit que si em picava, significava que l’abella es moriria – fet que a la jo de 7 anys li semblava força horripilant. No volia ser la raó per la qual els intestins d’una abella fossin arrancats i escampats arreu.

Per a la petita jo però, per una banda existien les abelles relliscoses sense borrissol, i PER L’ALTRA existien els borinots. Boles de toment grogues i negres, implorant ser acariciades. Quelcom dins la petita Claudi s’activava i acabava picada diverses vegades a l’estiu intentant acariciar aquelles boles de toment zumzejant (Per a la vostra informació a diferència de les abelles, els borinots no es moren al picar-nos).

Em jugo el que vulguis que tots els borinots es queixaven de mi durant la seva festa del té setmanal.

– Bumbelina, no et CREURÀS el què m’ha passat!
– Què?!
– Aquella nena… ella… ella m’ha tornat a tocar!
– Oh dolç abejús, NO! Estàs bé? Necessites més té?!

Què et diré, els borinots són dramàtics.

Bumblebees

Deixa un comentari